INICI DE TARDOR

El curs vinent em dedicaré a la informàtica que és un tema que m’agrada molt a nivell didàctic però no m’agrada gaire a nivell tècnic. Ho encaro com una feina de servei i esperem que me’n surti de fer-la bé.

Aquests dies de juliol que dediquem intensament a preparar el curs vinent -de fet la sensació és que ja hem començat el curs vinent- em dedico a clonar els ordinadors de reserva que tenim a les aules.

Aquí hi ha dues coses per explicar. Una, que tots els alumnes tenen un NetBook i, per si se’ls espatlla, als armaris de cada aula hi ha un parell o tres de NetBooks de reserva amb els seus carregadors. I, dues, que hem pres l’opció que aquests ordinadors facin servir el sistema operatiu UBUNTU que és una paraula bantú que significa que allò que és col·lectiu és essencial a l’ndividu.

Dit això, una de les feines que m’ha tocat fer és la de clonar tots aquests ordinadors amb una imatge d’aquest sistema de codi lliure i, entre clonatge i clonatge, em solen sobrar entre 15 i 20 minuts.

Com que les senyores de la neteja ens havien demanat de deixar les parets de les aules lliures de pòsters, mapes i calendaris, vaig pensar que aquests 20 minuts eren bons d’aprofitar per fer neteja. I vaig començar per la que havia estat la meva aula de tutoria.

Cada pòster que estirava em feia l’efecte que era com un tall d’esparadrap que m’arrencava a  mi mateix  i per això de seguida em va envair la nostàlgia i una mica de pena perquè la majoria de cartells i cartrolines tenien una història pròpia i moltes emocions compartides.

I així -en aquest ambient d’extremada solitud- van anar caient els DE RES, MASSA / EM PROPOSO AJUDAR MÉS ELS COMPANYS / NO SAP VOLAR LA GALLINA, NI LA TORTUGA ANAR AL TROT, NI ÉS FETA PER A SENTÈNCIES L’ORELLA DEL TABALOT / A LA TAULA DE LES IDEES, DIETA VARIADA / EL BÉ ÉS MÉS PODERÓS QUE EL MAL PERÒ EL MAL SEMPRE SURT MÉS BEN SITUAT… i tota una colla de desitjos i de divises positives que hem anat enganxant-nos, entre tots, durant el curs.

Acabat el clonatge vaig salvar del foc el Calendari Solidari 2011 ja que encara li quedaran quatre mesos de vida quan tornin els alumnes a l’aula, i un pòster on uns alumnes havien intentat explicar el que més valoraven de l’institut, guarnint-lo amb codis QR, quan feien el projecte MÓN VIRTUAL.

El títol deia, diu: LA UNIÓ FA FORÇA. El vaig enganxar a la porta del menjador que en aquest centre es diu Troia perquè fes de símbol. I no en vaig dir res a ningú però estic segur que molta gent s’hi ha fixat.

Amb aquesta entrada arribem a les vacances i deixarem resposar el bloc fins al setembre.

Bon estiu a tothom!

Potser costa de creure però aquest mes de juliol anem a treballar cada dia, encara que faci molta calor. I en fa molta, és clar!

Intento arribar d’hora per no passar-ne tanta i miro de plegar també d’hora, però pràcticament no me’n surto mai d’això de plegar aviat.

La raó és que ara que no hem de córrer per res i podem fer les coses a poc a poc, no cal pas córrer perquè faci calor!

Em ve de gust comentar molt per sobre tres anècdotes que han passat aquests dies. Una és del mes de juny però tant hi fa.

Passats dos dies de pausa merescuda, després de Sant Joan el claustre va recomençar la feina amb una experiència artística que va dinamitzar l’amic Joan Surroca. Hi va haver Música, Art i Reflexió tot amb majúscula i jo vaig comentar que estava orgullós de pertànyer a un claustre que sap iniciar un nou curs parlant d’Art, de l’Art que ens salva.

Al cap d’uns dies em va sorprendre trobar un ram de flors a dins d’un gerro a la sala de professors. Em va sorprendre perquè no eren pas flors qualssevol. Era un ram fet de pastanagues bordes, àsters pilosus, màstecs, pixallits i lletsons.

I era un ram molt bonic, aquest ram de males herbes que es fan pel voltants dels mòduls amb una tossuderia admirable, encara que faci calor!

Divendres passat vàrem batre tots els rècords de fer les coses a poc a poc i plegar tard ja que sortíem de l’institut a les quatre de la tarda i ben amarats de suor! La directora es va trobar que ja no recordava on havia deixat el cotxe i els supervivents ens vam esperar un moment més per si no el trobava, tot i que tots sabíem que per força havia de ser a la cantonada, a la dreta, tirant amunt.

I hi era.

La companya es va girar per acomiadar-nos i en un instant -així és com passen les coses, en un instant- el sol la va il·luminar des de darrera fent lluir el seu vestit blau i un somriure tan generós que per mi va ser com l’anticipació de totes les coses educativament bones que ens esperen.

El temps escolar sempre genera polèmica. Escric aquesta entrada precisament en el primer dia de vacances d’estiu. Abans d’ahir la consellera d’ensenyament va manifestar que no podia ser que els alumnes tornessin a l’escola després de tres mesos de vancances i sabent menys del que sabien al juny.

No sabem pas si això és veritat. Es fa escoltar però segurament no és veritat que els alumnes tornin sabent menys del que sabien. Si fos així voldria dir que els nois i noies només aprenen en el recinte escolar. Tot el que fan durant l’estiu no comptaria per a res. I també voldria dir que l’únic que val per a l’aprenentatge és el que es fa a dins de l’escola o de l’institut.

Jo crec que aprenem sempre i en tot moment. Des que naixem i fins que morim. El saber i l’aprenentatge són imparables i constants!

El que passa és que mai no sabem què aprenen els alumnes! I és contra aquest mur -molt gruixut i de pedra picada- que s’estavellen i es tornen a estavellar totes les enquestes, proves diagnòstiques i avaluacions internes i externes que ens maregen contínuament!

Les administracions estan molt acostumades a dissenyar tota mena de mesures per als aprenentatges, a encasellar tendències, i comparar sabers per edats i països, però sovint s’obliden que la realitat és complexa i diversa i que les inversions en ensenyament i educació no rendeixen igual que les altres inversions.

Jo n’he tingut una bona prova. He preparat un quadern de vacances on posaré una activitat cada setmana durant tot l’estiu.

Ahir ja vaig posar la primera feina centrada en la dificultat de fer de periodista avui en dia. Seguidament vaig enviar un correu massiu a tots els alumnes del centre convidant-los a fer aquests deures d’estiu.

Només he tingut tres respostes i per ara només hi ha una alumna que hagi completat la feina de la setmana de Sant Joan. Es tracta d’una noia amb un retard d’aprenentatge sever que està molt ben integrada al centre i que és una persona essencialment bona.

Em quedo aquest fet com la lliçó que l’estiu em fa aprendre; i m’emplaço a mi mateix a continuar proposant bones activitats encara que només me les hagi d’acabar fent aquesta bona alumna.