3. DIAGNOSI DE RESTES OSSIES

3.1. Determinació del sexe

La valoració del sexe es realitza fonamentalment per la morfologia del crani, de la pelvis, i per la robustesa o no de l’estructura esquelètica: tenen gran importància les excrescències òssies en les zones corresponents a les insercions musculars, que estan en relació directa amb la potència de la musculatura, normalment superior en el sexe masculí.

3.1.1. Mètodes antroposcòpics

Trets morfològics

Segons Ascadj i Nemeskeri (1970), es poden classificar les característiques morfològiques per determinar el sexe en cinc categories:

-          Hiperfemení (-2)

-          Femení (-1)

-          Neutre (0)

-          Masculí (+1)

-          Hipermasculí (+2)     

Alguns trets morfològics aporten més informació que altres, és per això que s’han ponderat segons el cas(1,2,3).             

Metodología:

1. S’observa el tret considerat , i segons les característiques de les taules, se’ls assigna un valor entre -2 i +2.
2. El valor anterior es multiplica per la ponderació que té el tret.
3. Es fa el mateix amb la resta de trets morfològics.
4. Es sumen els valors totals
5. Es divideix la suma total (numeral 4) entre la suma dels valors de les ponderacions (numeral 5).

Els resultats positius indiquen sexe masculí i els negatius femení.

Dimorfisme cranial (UAB)

Dimorfisme del pubis (UAB)

Símfisi púbica (UAB)

Dimorfisme de la pelvis humana  (UAB)

Pelvis humana (Life Science): A femenina, B masculina, D vista lateral, E vista medial

1 sacre, 2 coxal, 3 símfisis, 4 ili, 5 pubis, 6 ísquium, 7 acetàbul, 8 forat sacre, 9 tuberositat isquiàtica, 10 escotadura ciàtica menor, 11 espina isquial, 12 escotadura ciàtica major, 13 espina ilíaca inferior (posterior), 14 espina ilíaca superior (posterior), 15 cresta ilíaca, 16 espina ilíaca superior (anterior), 17 espina ilíaca inferior(anterior), , 18 escotadura acetabular, 19 branca superior del pubis, 20 tubercle púbic, 21 cresta púbica, 22 forat obturador, 23 branca inferior del pubis, 24 branca inferior de l’isqui, 25 fossa ilíaca, 26 superficie articular, 27 unió sacroilíaca, promontori sacre .

3.1.2. Mètodes mètrics

Diàmetre màxim del cap de fèmur (mm)

Segons  Bass (1995)

Diàmetre del cap de l’húmer (mm)

Mesura vertical, segons Byers (2002)

Mesura transversal, segons Bass (1995)

 Llargada màxima de l’omòplat (mm)

Segons Byers (2002)

Alçada de la cavitat gleonidea de l’omòplat  (mm)

Segons Byers (2002)

6. Cavitat glenoidea (articulació amb l’húmer)

1-Cap del fèmur            

18. Diàmetre vertical del cap del fèmur

2-Cap de l’húmer

5.Diàmetre màxim

Omóplat (Life science)

12  Altura de la cavitat glenoidea

13  Llargada  de la cavitat glenoidea

3.2. Determinació de l’edat

   3.2.1. Estadi fetal

En el moment del naixement, tots els ossos del crani estan lliures i encara conserven obertes dues fontanel·les, la lambdoidea que es tanca al mes i mig, i la bregmàtica que es tanca als catorze mesos.

Els ossos llargs només presenten ossificada la seva diàfisi i en alguns l’epífisi està sense sinostosar. Mesurant la longitud de la diàfisi i aplicant la fòrmula de Pineau podem determinar la longitud fetal en cm i aquesta ens permet al mateix temps esbrinar l’edat en mesos lunars, segons Olivier (1960).

 3.2.2. De la infància a l’adolescència

De la infància al final de l’adolescència, la valoració es realitza en funció de l’aparició dels gèrmens dentals, i en la cronologia de l’aparició de les peces deciduals i permanents, així com en la valoració de la soldadura progressiva de les línies de creixement, sobretot en els ossos de les extremitats.

Dentició

Erupció dental (UAB)

Quan es volen veure els gèrmens dentals, generalment s’ha de recórrer a practicar una ortopantografia, en la que, segons les edats només es veuran gèrmens o dents decidus, i en edats avançades aquests mateixos barrejats amb dents permanents.
Les arcades dentals del nen són molt diferents de les del adult degut al buit retromolar.

Desenvolupament dental (UAB)

Esquelet postcraneal

L’avaluació de l’edat també es pot realitzar en relació amb el desenvolupament de la resta del ossos de l’esquelet, sobretot dels ossos llargs, valorant si el creixement s’ha detingut a nivell de la metàfisis degut a la sinostosi. Un os molt apte per a aquesta finalitat és el fèmur.

Ossificació progressiva dels cartílags del creixement en el fèmur.

3.2.3. Adult
 

L’estimació de l’edat en individus adults és més complexa que en nens i joves, en els quals el seu organisme està en procés de creixement, el que fa que hi hagi un major nombre de indicadors dels diferents moments de formació i de sinostosi dels ossos. 

Els mètodes que més s’utilitzen per reconèixer l’edat d’un individu a partir del seu esquelet són de tipus macroscòpic, microscòpic i radiològic. Aquestes tècniques són utilitzades amb els mateixos criteris entre els especialistes i posen de manifest que per conèixer l’edat d’un individu cal estudiar l’esquelet sencer, separant els individus per sexes i per tipologies. En aquest sentit els millors indicadors són la símfisi púbica, la superfície auricular i el contorn de les costelles. Els que presenten una fiabilitat més discutida són, curiosament, les sutures dels ossos cranials.

Sutures cranials

Es valora el grau de sinostosi de les sutures. El rang de valoració segons el grau d’obliteració de les sutures és:

0= oberta: No hi ha evidència de fusió

1= oberta inicialment: ja hi ha alguna fusió, fins a un 50%.

2= Fusió accentuada: queda algun punt sense fusionar.

3= Tancada

                                         Sutures  Cranials

Els punts d’estudi indicats a la figura són:

1 -           Punt mig de la sutura lamboidea

2 -           Punt Lambda

3 -           Punt Obelió

4 -           Sutura anterior sagital

5 -           Punt Bregma

6 -           Meitat de la sutura coronal

 7 -           Punt pterion

8 -           Sutura esfenofrontal

9 -           Sutura inferior esfenotemporal

Una vegada tenim el valor de cada punt es sumen els totals i s’obté una valoració que anirà al primer sistema ( 0 a 21) i al segon (0 a 15). El punt es verifica en les taules obtenint per estimació l’edat anagràfica per adults.

Edat esquelet segons sinostosis sutures

Dentició

Desgast dentari

3.3. Determinació de l’estatura

La problemàtica en la determinació de l’estatura en els individus adults ve donada perquè es basa en la longitud dels ossos  llargs de les extremitats, i no hi ha cap mètode segur. S’ha de tenir en compte que entre els individus d’una mateixa tipologia no hi ha una correlació constant entre la longitud de les extremitats inferiors i les superiors; també les proporcions varien entre el sexe masculí i el femení, circumstància que obliga a elaborar quadres separats, per homes i dones. Un factor que també s’ha de tenir en compte es l’edat dels individus adults, circumstància que ha obligat a la aplicació de factors de correcció, encara que amb freqüència el que resulta difícils és saber quina era l’edat de l’esquelet d’estudi; les taules més utilitzades són la de Manouvrier (1983) i la de Trotter i Gleser (1951, 1958).

 3.3.2.Taules i fórmules a aplicar

-   Per a grups caucasoides i negroides utilitzem les fórmules de Trotter i Gleser, que van ser elaborades per als EEUU per raça i sexe, sent les més complexes per als grups anteriorment assenyalats.

H= húmer, R= radi, U= Ulna o Cúbit, F= Fèmur, T= Tíbia, P= Peroné o Fíbula

-     Per als grups mongoloides inclosos el indígenes americans, les fórmules més adequades són les que van elaborar S. Genovés, sobre una mostra molt àmplia de la població americana per sexes.

F= Fèmur, T= Tíbia

3.3.3. Variacions en l’estatura . Martín i Saller (1957)

 
L’augment o la disminució de la estatura pot ser de dos tipus, armònic o desproporcionat, en aquest últim les extremitats o el tronc són majors o menors del que els correspondria.

La població europea en general ha augmentat d’estatura, o sigui que el quadre següent ha quedat desfasat i, segons les dades que en ell s’exposen, la majoria dels jugadors de bàsquet, que amb freqüència superen els dos metres, seran gegants i ningú dubte de que es tracta d’individus normals.   

3.4. Proves biomoleculars

 Es poden analitzar diferents biomolècules, però la que aporta més infromació és sempre l’estudi de l’ADN. La possibilitat d’aïllar un fragment d’ADN ens pot donar informació biològica del individu o població analitzada, sent un utensili amb gran potencial a l’hora de diagnosticar restes humanes.

 Les primeres anàlisis encaminades a l’estudi de restes humanes antigues van ser l’estudi de teixits momificats (1985), i es van obtenir bons resultats en ossos humans, al 1989. Tanmateix, existeixen grans dificultats degudes a que els fragments que es conserven són extremadament petits; és poca la quantitat de material recuperat i s’ha de tenir en compte el seu estat de degradació. Evidentment aquestes dificultats depenen de l’antiguitat del material a estudiar, sense que en l’actualitat hi hagi consens en quin és el límit d’edat de les restes que poden preservar fragments d’ADN.

Així dons, el mètode d’anàlisi està limitat per la dificultat de conservació. Els factors són: la longitud del propi fragment, així com la quantitat malmesa. Això limita dos possibles mètodes per a el estudi del ADN, quan aquest ja ha estat aïllat:

1. Anàlisi per hibridació amb sondes específiques: és un mètode molt utilitzat en biologia molecular. Consisteix en la síntesi artificial d’un fragment de 20pb (parells de bases) de longitud d’ADN de la regió que es vol copiar, per exemple una seqüència específica únicament masculina .

 2. PCR o reacció en cadena de la polimerasa: Aquesta reacció enzimàtica obté exponencialment múltiples còpies d’un fragment.

Fragments de gens amplificats per PCR de cèl·lules musculars (biologydaily.com)

L’ADN extret és sotmès a una sèrie de cicles a diferents  temperatures, en presència de nucleòtids i un catalitzador que actua a temperatura elevada. Cada cicle consta de tres fases. Si es fan diversos cicles (normalment uns 30) es poden obtenir quantitats suficients d’ADN per ser estudiats. El material així obtingut podrà ser sotmès a diferents metodologies moleculars.

A nivell de població resulta interessant realitzar un estudi de polimorfismes a partir d’enzims de restricció ( RFLP, Restriction Fragment Length Plymorphism) i de seqüenciació d’ADN.

-         L’anàlisi de RFLP consisteix en la separació, per mides, dels fragments produïts per la digestió, per mitjà d’una enzim de restricció. L’existència d’un polimorfisme en les zones de restricció (dianes) provocarà l’aparició de fragments d’ADN de diferents mides que migraran a velocitats diferents i se situaran en diferents zones en un gel d’electroforesis.

      Bandes electroforesis RFLP (Biogen)

-         La seqüenciació consisteix en analitzar la seqüència exacta de nucleòtids de l’ADN examinat. Això permetrà la comparació amb altres seqüències de la població i l’eventual troballa d’un determinat polimorfisme o variació.

 Totes aquestes fonts d’informació sobre la variabilitat en una població d’ADN són, a priori, d’aplicació factible sobre l’ADN, tot i que els problemes són evidents pel que fa a la conservació, aplicació de la metodologia i possibilitats de comparació amb altres poblacions.

Algunes  de les possibles fonts potencials de contaminació que poden sorgir en diversos moments, i que s’han de tenir molt en compte en la recopilació de tota la informació en el jaciment o la investigació, es produeixen en els períodes següents:

-         Entre la mort i la inhumació, depenent de ritus funerari practicat o les circumstàncies de la troballa.

-        Durant l’excavació o recuperació, ja que les restes poden ser contaminades pels investigadors.

-     Durant l’anàlisi en el laboratori, fins i tot sota condicions estèrils.

Per reconèixer la possible contaminació s’aconsella realitzar l’estudi sobre dues mostres d’un mateix individu, tractades en laboratoris independents i contrastant els resultats.

L’accés a la informació individual és el primer requisit per poder continuar amb investigacions addicionals. Permet assignar atributs físics i biològics als espècimens, com el sexe o la presència de mutacions característiques de certes malalties. Entre altres estudis, es pot diferenciar el sexe a partir de l’estudi de petits fragments d’ADN, amb total fiabilitat, i es pot atribuir el sexe als individus subadults, cosa que actualment no es possible realitzar per mitjà d’estudis antropològics anatòmics. També pot ser de gran utilitat per ajudar a establir l’etiologia causant d’una malaltia, ja sigui perquè es determina la presència del gen específic de la malaltia, o perquè  es detecta la presència del agent patògen que la produeix.