Aquest article pot obrir una sèrie de post d’opinió inspirats en converses informals que vaig tenint per aquí i per allà.

El meu perruquer

En … anem a dir-li Lluís és un home afable de conversa fàcil que tracta a cada client segons creu que opina. En Lluís, però, sempre deixa entreveure el seu pensament. Aquest, tot i poder xocar amb el del client, sempre acaba encaixant amb el de la persona, que satisfeta pels serveis, acaba pagant. Així es guanya la vida en Lluís, el meu perruquer.

Avui, encara no sé com, sense gaires preàmbuls, ens hem embolicat a parlar de la crisi… Molt originals no som, no.

- Aquí la gent ha estirat més el braç que la màniga! – assegurava en Lluís.

- Home Lluís, el que els bancs permetien. Si anaves al banc a per 100.000 euros i t’oferien 120.000 sense aparents contrapartides. Què vols?

- Sí, però ara aquesta gent està entrampada.

- Òstia Lluís, què vols?  Si cada vegada ens retallen més el sou i ens fan pagar més impostos. Com vols que no estiguem entrampats. La feinada que tinc per arribar a final de mes. I a casa, per sort, no estem a l’atur.

- Sí, sí, però és que el que no pot ser és que anem pagant un ministre d’interior, un conseller d’interior i tanta duplicitat de càrrecs que té aquest país. Massa “mangante”. – diu en Lluís mentre les seves tisores em repassen el clatell.

Les converses amb en Lluís són així. Fan uns salts estratosfèrics. S’han d’esbandir tots els arguments en la breu estona que dura el tall de cabell. I, és clar, es passa de la facilitat creditícia que hi havia abans de la crisi a la duplicitat de càrrecs de l’Espanya de les Autonomies sense idea vinculant que les uneixi.

- Lluís, aquestes coses son les que alguns volen que opinem. – he seguit sense saber com lligar una cosa amb l’altre.

La conversa va escalfant-se i arriba la frase que em toca la fibra.

- És que cony! No, si … amb en Franco viviem millor!

Ja s’ha passat! Aquestes frases em posen com una moto! Com es pot dir una cosa així tan alegrement? No li tinc en compte. Se que és un bon tio, però se li escalfa la boca. De vegades, penso que hauria de ser més vehement amb aquest tipus d’afirmacions, però òndia fa molt que el coneixo i …

- No Lluís, no! El que ens pot passar és que per culpa de restar paral·litzats davant de les injusticies socials que es comenten i, més ara amb les mesures davant la crisi perdem les llibertats i drets que es van guanyar en la transició. La gent no parem de queixar-nos, però pocs fan res. Ens ho treuran tot d’una volada i, quan no tinguem els drets pels quals es va lluitar, ens tocarà tornar a lluitar per aconseguir-los un altre cop o pitjor encara …

M’han sortit les paraules de seguit; encés per l’afirmació de’n Lluís. No sé si m’ha escoltat. En aquestes converses es parla molt, s’escolta poc i es canvia d’opinió inicial encara menys.

Amb el seu mirallet, em mostra com m’ha deixat el clatell. Quines mans que té aquest home! Li faig que sí amb el cap, aprovant la seva obra. La conversa arriba a la fi. Li pago content per tasca i conversa i marxo tranquil. Sé que no m’ha tallat el cap cap franquista, però em preocupa l’alegria amb que es fan servir aquestes afirmacions.

Apologia del franquisme com a il·lustració d’un descontentament social.