Imatge de Flickr

Per què cada cop hi ha més alumnes que tenen dificultats en mantenir l’atenció, en acabar les tasques…? Estan prou motivats els nostres alumnes? Tenen més tecnologia al seu abast de la que hi hagi hagut mai a les escoles, però així i tot, sembla ser que els resultats no són els esperats, i els nostres alumnes continuen “avorrint-se” a les aules.

De qui o de què n’és culpa? Si  és que hi ha algun culpable.  De les famílies? Dels mestres? Del sistema educatiu, continuament canviant? De la societat, més canviat encara?

A La Vanguàrdia de dissabte sortia publicat aquest article, Escolares sin motivación, del qual en reprodueixo alguns fragments:

“La desmotivación de los alumnos, su falta de interés por aprender, es objeto continuo de debate y reproches entre la comunidad educativa. Para algunos progenitores, la falta de motivación de los estudiantes es culpa de la escuela, que no se ha adaptado a los cambios sociales, y de los profesores, que se han quedado obsoletos, están deprimidos o estresados y no tienen autoridad. Para algunos profesores, los responsables son los padres porque no inculcan cultura del esfuerzo a sus vástagos y estos rechazan cualquier actividad que no les divierta o que exija esfuerzo.”

“La escuela tiene que reinventarse, pensar para qué sirve, y una de las respuestas ha de ser para que al alumno le guste aprender; porque se ha pasado de una escuela en la que el profesor era un sabio y lo que decía iba a misa, a una escuela al servicio de la sociedad, donde todo el mundo es experto en educación, y por eso muchos niños piensan que no vale la pena ir a la escuela”, señala. El primer reto, en su opinión, es conseguir que la escuela seduzca, interese y provoque curiosidad.”

“Hay todo un sector docente instalado en el malestar, cuando no en un estado depresivo, en un trastorno de ansiedad o en el estrés, siquiera sea por la inseguridad laboral en que se encuentran, por la sobrecarga e indefinición de tareas, por la falta de un sistema apropiado de evaluación del profesorado –cada vez más burocrático y deshumanizado–, por el desconcierto ante una legislación que no cuenta con ellos todo lo que debiera, porque se realizan demasiados experimentos pedagógicos, porque algunos padres renuncian a su labor educadora primera y principal, porque algunos escolares conocen sus derechos pero no sus deberes, porque los alumnos nacen y crecen en entornos crecientemente tecnificados muy expuestos a nuevos sabios virtuales que desplazan a los profesores en credibilidad, etcétera”.

Imatge de Connectedclass (Flickr)

Encara que sempre penso que el dia de… no té cap sentit, potser sí que avui ens hauríem d’aturar a pensar una mica què vol dir ser mestre/a: una professió que, amb el pas dels anys, ha canviat totalment d’orientació.

Avui dia els mestres i les mestres hem de fer moltes coses, apart d’ensenyar: hem d’arribar allà on les famílies, pel moment en què vivim, no poden fer-ho. Hem de fer de coixí dels nens i nenes que atenem, que tenim a les nostres mans.

Fa uns mesos em va caure a les mans un conte que potser coneixeu: El perfume de la maestra. No sé exactament d’on ha sortit, jo el vaig treure de www.gaudim.com

En llegir-lo em vaig adonar de seguida que aquesta és la filosofia que m’agrada a mi: ser mestra és ajudar a fer personetes.

N’he fet una adaptació.

Imatge de Brown Pelican (Flickr)

Avui sembla que tots els diaris s’hagin posat d’acord per publicar articles sobre l’educació.

Fullejant els diaris online, aquest matí he trobat quatre articles interessants:

Els pares d’homosexuals demanen “educar” els professors (El Periódico.cat). S’ha de crear un clima de respecte a les aules enfront de la diversitat, i augmentar els nivells de tolerància i la sensibilitat davant aquest fet, tant d’alumnes com del professorat.

Algo más que niños movidos (El País, 14-11-09). El Transtorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) fins fa pocs anys quasi bé no es coneixia, i ara en trobem alumnes a totes les aules. Problemàtica, tractaments…

Contra la corrupció de de l’escola (Avui, 15-11-09). ” El president de la Generalitat, José Montilla, ha demanat la col·laboració de pares i mestres perquè els nens aprenguin què vol dir viure en democràcia, sàpiguen mantenir l’esperit crític i hagin de respondre davant dels altres pel què fan.” El president destaca la importància d’educar els nens i nenes d’avui en el món dels valors per tal d’evitar, el dia de demà,  episodis de corrupció com els que estem veient darrerament.

El profesorado de secundaria (El país). Aquest no està ben editat, s’hi han barrejat dos articles en un, però es pot llegir.

Bona lectura!

De Biblioteca

“Educar ja no pot limitar-se a ensenyar habilitats o destreses: cal fer persones competents. No ha de ser transmetre només coneixements, sinó també ensenyar a pensar, a aprendre a aprendre. L’educació ha de deixar d’ensinistrar en unes normes: cal aprendre la millor manera de canviar-les per millorar-les. L’educació no pot continuar mirant-se el melic, aixoplugada en la cultureta nostrada. Ja no és útil ensenyar a caminar pel camí dret que van recórrer totes les generacions anteriors: ara cal acompanyar en l’aprenentatge de l’art de la navegació per la incertesa. Una incertesa que, paradoxalment, com ens deia Giddens (Giddens, 1994), més creix com més creix el coneixement.

Malauradament, avui encara es pot fer l’acudit fàcil que amb institucions i metodologies inventades al segle XIX, professionals del segle XX intenten educar ciutadans i ciutadanes del segle XXI. El sarcasme de l’acudit apunta a un fet que ens sembla innegable: cal fer un esfoç important d’actualització, d’eliminació d’anacronismes, en la manera d’entendre i practicar l’educació dels infants, dels nois i de les noies. I els riscs de no fer-ho són importants.”

Francesc Carbonell és mestre i llicenciat en pedagogia. Ha treballat durant molt de temps en projectes relacionats amb la immigració i l’educació intercultural.

Danilo Martuccelli és professor de sociologia a França, i ha participat a Catalunya en diversos programes de formació sobre l’exclusió social.

Tots dos ens exposen en aquest llibre una sèrie de reflexions sobre els alumnes que trobem avui en dia a les aules, que no són res més que un reflex de la societat on vivim. Una primera part del llibre  és dedicada a contextualitzar tots aquests canvis socials i econòmics a nivell mundial que han condicionat els canvis  educatius. Una segona part  fa referència al context educatiu, als canvis en la relació mestre-alumne, al model de civisme que hauria d’inculcar l’escola actualment i a partir d’ara, al potenciament de l’escola inclusiva.

Molts cops diem “els nens d’avui ja no són com els d’abans”, però és que la societat actual tampoc no ho és: factors com els efectes de la globalització en els moviments migratoris, els canvis en les tipologies familiars i les relacions entre els seus membres, la necessitat creixent de comunicació dels alumnes, sobretot els adolescents, són decisius a l’hora de plantejar-nos quin és el paper de l’escola en la compensació de les desigualtats.  L’escola ha d’evolucionar amb els seus alumnes, i li queden molts reptes pendents.

Com diuen els mateixos autors, aquest llibre no pretén donar receptes, sinó eines de reflexió per a comprendre el món en el qual estem ensenyant.

Podeu descarregar el llibre en pdf a la web de la Fundació Jaume Bofill (cliqueu aquí)

DOMÈNECH FRANCESCH, Joan (2009): Elogi de l’educació lenta. Ed. Graó. Micro-Macro referències 9.

“Més, abans i més ràpid no són sinònims de millor”

Quants cops haurem pensat en el significat d’aquesta frase quan nosaltres, educadors/es, pares/mares, mestres… tenim sempre la frase a punt: va, vinga, és tard, tenim mota feina, no tenim temps, …

Vivim en un món i una societat en la qual el temps ens domina i presideix tots els actes que fem al llarg del dia. I aquesta angoixa per arribar a l’hora, per tenir temps per a fer-ho tot, la transmetem als nens i nenes que estan creixent ja amb aquesta necessitat de tenir totes les hores del dia planificades i ocupades. De vegades diem “aquests nens d’avui no saben estar sense fer res, no saben avorrir-se”, però, el hem donat l’oportunitat de fer-ho, de saber què és estar una estona sense  una activitat planificada des de fora, per un adult/a?

Després de llegir el llibre Elogi de l’educació lenta, de Joan Domènech Francesch, la visió de la vida i de l’educació et canvia, i la frase “és que no tinc temps” passa a ser relativa: de temps en tenim tot el del món, només cal prioritzar per a què volem utilitzar-lo.

Aquest llibre proposa una desacceleració del procés educatiu, que s’ha d’adaptar als diferents ritmes dels alumnes; i això comporta també un canvi en la forma d’entendre la vida en societat i en família.

Al final del libre l’autor ens fa cinquanta propostes (vint-i cinc per a l’escola i vint-i-cinc per a l’entorn familiar) per ajudar a la desacceleració del temps: totes elles molt interessants, encara que algunes potser una mica difícils de portar a terme.

És un llibre del qual se’n podria parlar molta estona, però jo em quedo amb els  Quinze principis per a l’educació lenta i el Decàleg, i us recomano que el llegiu, encara que tingueu poc temps: us farà replantejar moltes coses.

QUINZE PRINCIPIS PER A L’EDUCACIÓ LENTA

1. L’educació és una activitat lenta.
2. Les activitats educatives han de definir el temps necessari per ser realitzades, no a l’inrevés.
3. En educació, menys és més.
4. L’educació és un procés qualitatiu.
5. El temps educatiu és global, i està interrelacionat.
6. La construcció d’un procés qualitatiu ha de ser sostenible.
7. Cada infant- i cada persona- necessita un temps sostenible per aprendre.
8. Cada aprenentatge ha de realitzar-se en el moment oportú.
9. Per aconseguir aprofitar més bé el temps, cal prioritzar les finalitats de l’educació i definir-les.
10. L’educació necessita temps sense temps.
11. Cal retornar temps a la infància.
12. Hem de repensar el temps entre persones adultes i infants.
13. El temps dels educadors s’ha de redefinir.
14. L’escola ha d’educar el temps.
15. L’educació lenta forma part de la renovació pedagògica.

DECÀLEG PER A UNA EDUCACIÓ LENTA.

1. Decidir. En comptes de mirar constantment el rellotge i organitzar el temps, és important decidir  cap a on volem anar, per què volem educar, què pretenem i compartir-ho amb la comunitat d’alumnes amb la qual treballem (i també en l’àmbit familiar).
2. Implicar. Posar els mitjans per tal que, en un procés democràtic, la implicació del professorat, dels infants i joves i les seves famílies, siguin els aspectes clau  en la construcció d’un projecte educatiu.
3. Prioritzar. Saber analitzar  i distingir quins són els aspectes més importants i quins els més urgents. Decantar-se, sempre que es pugui, per treballar els aspectes importants de l’educació. Deixar de banda aquelles parts del currículum, de l’organització, de la vida de l’aula i de l’escola que no són ni urgents ni importants. Fer un plantejament semblant en l’àmbit familiar.
4. Saber perdre el temps amb activitats que no estiguin organitzades ni estructurades o que no siguin previsibles.
5. Donar prou temps perquè l’alumnat pugui ser creatiu en les activitats que realitza.
6. Cultivar la paciència i la perseverança, com també basar-les en la premisa que els infants i els joves trobin sentit a les activitats que fan, que els proposem o que els encarreguem.
7. Saber viure, ser positiu. Donar exemple de vida i incorporar el sentit de l’humor a l’educació. Donar exemple de respecte envers la diversitat de ritmes.
8. Gaudir del moment, de les activitats desenvolupades i que tenen sentit, i no estar condicionat constantment pel programa que cal acomplir, per les proves que cal efectuar o pels resultats que cal obtenir. A la família no comparar els fills i filles amb altres infants o joves de la seva edat.
9. Simplificar els programes escolars. Limitar els objectius que es pretenen assolir en cada curs, a fi de poder aprofundir en cada aprenentatge.
10. Basar els canvis en un coneixement profund de les potencialitats i de les debilitats de tots els sectors de la comunitat educativa, singularment, els infants i joves. Escoltar-los.

De El racó de la biblioteca

Imatge de Bebesymas.com

Fer de pares, ser pares, no és una tasca fàcil ni gratuïta; més encara en el món que vivim.
Molts cops ens trobem amb el dubte de no saber si el que estem fent és el més correcte, si som massa exigents o massa lliberals.
Ens trobem en una societat que ha passat d’un extrem a l’altre: de tenir uns pares i mares massa exigents i controladors, a deixar que els nostres fills i filles facin moltes coses que no haurien de fer: hem perdut els papers?
Darrerament hem pogut veure per la televisió algunes imatges  penoses de les actituds del jovent actual: és veritat que no tots els joves són iguals, afortunadament. Però potser és hora de començar a fer inventari, de deixar de banda l’actitud de pare-col·lega i tornar a agafar el rol que ens pertoca: alguna cosa està fallant.
Avui a El País.com, Elvira Lindo publicava un article d’opinió que he trobat interessant i que us enllaço aquí: hi trobareu bons consells.
També us recomano que llegiu l’entrada que va fer la Montse, mestra bibliotecària del CEIP Sant Jordi de Lleida sobre urbanitat i bona educació (25-08-09).