“Els centres educatius catalans viuen en plena revolució. Pissarres digitals, llibres electrònics i projectes com l’Educat 1X1, que vol assegurar un portàtil per alumne, canvien el paisatge de les aules i obliguen els docents a replantejar-se la seva feina i els centres a assumir grans inversions. Els Estats Units, un pas endavant, van començar un procés semblant als vuitanta. Avui, veus expertes com la del professor de Stanford Larry Cuban es pregunten si aquestes polítiques i inversions han aconseguit millorar el rendiment dels alumnes i ampliar les seves possibilitats al mercat o canviar les pràctiques docents.”

“Els ordinadors han entrat a l’aula però no sembla que hagin canviat res d’important, segons vostè. Quin paper tenen els professors en el fet que es produeixin o no aquests canvis?

Són els guardians de la porta. Són els que decideixen en quina mesura els estudiants utilitzaran aquest ordinador, encara que cada estudiant tingui un ordinador portàtil a classe. Per això, el que jo miro d’esbrinar és per què els professors no utilitzen més els ordinadors per a les seves classes, per què no han canviat les seves pràctiques docents.”

“Els estudis demostren que, al meu país, els docents utilitzen els seus ordinadors a casa molt més del que els utilitzen a l’aula. No es resisteixen a utilitzar-los. La pregunta és: per què no els utilitzen més per a les classes? I la meva explicació, que no deixa de ser una opinió personal, és que una de les raons és perquè moltes de les coses que han de fer els professors, no les pot ensenyar o fer el programari. Si tu ensenyes els nens petits a esperar el seu torn i a no empènyer-se, no hi ha cap programari que pugui ensenyar això. Un professor sí que pot ensenyar-ho. Si ensenyes el concepte de justícia als alumnes, no hi ha cap programari que pugui fer-ho.”

Realment, professors i alumnes ens trobem en una cruïlla, un moment de canvis decisiu. Un moment en el qual hem de tocar de peus a terra i adonar-nos que algunes de les coses que fem les poden fer els ordinadors, i molt més ràpid.

Però es en aquest punt on els mestres  juguem un paper fonamental.: plantegem-nos com han d’aprendre els nostres alumnes, quin ús n’han de fer de les tecnologies, qui els ensenya a destriar entre l’allau d’informació a què estan sotmesos, de quina manera podem afavorir un aprenentage competencial.

El que sí que hauríem de tenir molt clar és que la relació professor-alumne no podrà ser mai substituïda per cap màquina. Esperem-ho.

De Biblioteca

A través del curs del Departament d’Educació “La biblioteca escolar II: la competència informacional”, he arribat a un article de la Mònica Baró, del Congrés IFLA de l’any 2003.

http://archive.ifla.org/IV/ifla69/papers/038s-Baro_Cosials.pdf

En aquest article la Mònica exposa què hauria de fer i de saber fer la persona encarregada de la biblioteca escolar. Aspectes com ara:

• Tenir coneixement del desenvolupament curricular a les diferents àrees i cursos
• Fer de pont entre el professorat
• Oferir un entorn favorable d’aprenentatge, de manera que la biblioteca esdevingui realment un centre de recursos
• Tenir coneixements de les habilitats de la informació i de com utilitzar-la
• Tenir habilitat per comunicar-se obertament
• Preparar i difondre materials específics de suport a la docència
• Donar a conèixer entre el professorat experiències concretes de treball de la informació.
• Elaborar programacions pels diferents nivells que facilitin l’aprenentatge de l’ús de la informació
• Anticipar-se a les necessitats del professorat
• Tenir una actitud flexible i positiva davant dels canvis

Penso que és interessant que tinguem en compte tots aquests punts i molts d’altres que enumera l’article, si realment volem que la biblioteca de l’escola sigui una peça clau,

El nostre gran problema sempre és el “temps de dedicació”: hem d’aconseguir que la nostra biblioteca sigui una peça de l’aprenentatge de la qual no se’n pugui prescindir, i a la que se li haurà de donar, per força, el temps que mereix.

http://bloghotpoint.blogspot.com/2008/12/padres-e-hijos.html

La Montse, mestra bibliotecària de l‘Escola Sant Jordi de Lleida recomanava avui al seu bloc una entrevista publicada avui al diari Avui, amb el pedagog Albert Lacruz.

Al llarg de tota l’entrevista es deixa veure la importància que té la fermesa a l’hora d’educar els nostres fills i filles. És allò que sempre diem, que els nens i nenes necessiten uns límits, límits que no poden posar ells sols sinó que ho ha de fer l’adult, sempre amb comprensió i diàleg, però límits al cap i a la fi.

“Cal fermesa, delicadesa i temps. A mi em sembla que són tres paraules que resumeixen bé el que vol dir educar un nen, un jove. Tant en l’ambient familiar com en l’escola.”

Si el voleu llegir sencer, cliqueu aquí.

Alumnes de cinquè de l’Escola d’Alcover

Els termes “nadius digitals, immigrants digitals” va ser utilitzat per primer cop per Marc Prensky, l’any 2001 referint-se a la capacitat que tenen els nens i nenes d’avui en el domini de les tecnologies, i a que els adults, per molt que ens hi esforcem , no l’assolirem mai del tot.

Doncs avui a La Vanguardia una entrevista amb Joaquín Rodríguez, sociòleg, on posa de manifest els canvis que estan sofrint les biblioteques i la necessitat que es passi per una alfabetització digital, des de l’escola, però també des de les biblioteques públiques.

Us recomano que el llegiu: La biblioteca también debe asumir la alfabetización digital de sus usuarios.

Imatge de http://setarragones.net/diari/2010/02/26/conferencia-amb-gregorio-luri/

Pares, mestres, psicòlegs, Internet… qui educa els nostres fills i filles? Per què és tan complicada la situació actual de l’educació dels nens i nenes? Ho fem bé?

Una entrevista amb Gregorio Luri ahir al diari Avui ens aclara alguns dubtes… (cliqueu aquí)

http://ivansainzpardo.blogia.com/temas/los-lunes-de-forges.php

“Un ase connectat a Internet continua essent un ase” és el que ens diu José Antonio Marina a La màgia de llegir. I si ens aturem a pensar, té tota la raó.

Perquè per molt que portis un cotxe de darrera generació, ultramodern i aerodinàmic, si ningú no t’ensenya a conduir, poca feina faràs. El mateix ens passa amb les TAC a l’Escola. Qui ensenya els alumnes a cercar dins del núvol? Qui els dóna uns criteris per discernir el que és real d’allò que no ho és? Qui els fa veure que no tot consisteix a “copiar i enganxar”, sinó que la informació s’ha de filtrar, seleccionar, interpretar críticament, sistematitzar, sintetitzar, ordenar… fins a convertir aquesta informació en coneixement?

Tenim una peça molt grossa al teler, i caldria que comencéssim a pensar com podem organitzar tot això, de qui és “competència” aquest treball (de ben segur que no només del mestre de noves tecnologies), un treball que s’hauria de fer a tots els cursos i des de totes les àrees. I de seguida!

Perquè ben aviat ens trobarem els llibres digitals a les nostres aules; perquè un llibre digital no hauria de ser mai un llibre en pdf col·locat a la pantalla de l’ordinador, i el que arribarem a veure amb els anys, anirà molt més enllà. Hi estem tots preparats???

Un article d’opinió  molt interessat d’El Punt en fa una reflexió. Cliqueu aquí si el voleu llegir.

Imatge de http://javierastasio.blogspot.es/

Avui al Magazine de La Vanguardia es publica una entrevista amb François Dubet, sociòleg francès especialista en temes d’educació (La escuela de las oportunidades, El declive de la institución)

S’analitzen les claus que afavoreixen que els sistemes educatius d’uns països funcionin millor que els d’uns altres.

Quines són aquestes claus? Recursos? Ratio? Tecnologies? Professorat? Integració?

Haureu de llegir l’entrevista (dues pàgines). Cliqueu aquí.

Les relacions entre pares i fills són complicades des de sempre. Per poc o per massa, els pares i mares sempre tenim aquell dubte intern de si ho estem fent del tot bé,  si allò que fem és el correcte. Mirem enrere què feien els nostres pares: de vegades volem fer-ho com ells, altres cops a l’inrevés.

On es troba l’equilibri?

Avui a El país, un reportatge sobre la relació pares-fills molt interessant:

“Tarde o temprano nos vemos sosteniendo en nuestros brazos a un recién nacido, sin duda alguna la criatura más frágil, inocente y hermosa que habita en este mundo. Y es en ese preciso momento cuando nuestra ilusión se ve empañada por el miedo. Sobre todo porque nos damos cuenta de que, en general, no tenemos ni idea de lo que se supone que debemos hacer.”

Llegiu l’article complet clicant aquí.

Imatge de www.centrediagonal.com

A la Vanguardia d’ahir diumenge, el psicòleg Jaume Funes va publicar un article molt interessant sobre aquesta etapa, l’adolescència.

“Entre los 12/ 13 y los 18 años ya no estamos en una etapa de tutela sino en un tiempo de construcción modulada de la autonomía. Han de poder decidir (teniendo en cuenta su realidad personal, su contexto de vida y la cuestión sobre la que han de decidir), han de poder equivocarse, han de poder aprender de sus equivocaciones.”

Si voleu llegir l’article, cliqueu aquí.

Imatge de Crónicas de El Salvador

La setmana passada vaig assistir a una conferència del senyor Daniel Cassany a la III Jornada de Literatura i Tecnologia al servei de l’aprenentatge de la llengua.

Ens va presentar una sèrie de pràctiques relacionades amb la lectura i l’escriptura que realitzen habitualment els adolescents en el seu temps lliure. Totes elles tenien, com a base, les relacions socials dels nois i noies, la conversa, l’intercanvi d’informacions.

Llegint el llibre Investigar y aprender. Cómo organizar un proyecto, de la professora Xus Martín, me n’adono de com n’és d’important la relació entre els nens i nenes a l’hora d’aprendre, l’intercanvi d’informacions, el debat, el contrast d’opinions, l’intentar convèncer als altres d’allò que creiem que és cert.

I en canvi, molts cops demanem als nostres alumnes que facin silenci a les classes; tenim ben après el model que uns alumnes “silenciosos” són uns “bons alumnes”. Potser abans sí, però això, al segle XXI, ja no és cert. No amb l’aprenentatge competencial.

Us recomano que llegiu el següent article de Daniel Cassany i reflexioneu: L’elogi del soroll