Al municipi de Ripollet hi ha una Escola que, si teniu ocasió de visitar, us sorprendrà.

Es tracta de l’Escola El Martinet. És un centre públic de dues línies.

Què té de particular? Doncs que és un centre creat el curs 2003/04, i molt diferent als que estem acostumats a veure.

Un Projecte Pedagògic basat en un Pla Estratègic d’Autonomia de Centres els ha donat la possibilitat de fer una Escola que funciona a un altra velocitat, una escola on espais i temps són entesos des d’ una altra perspectiva.

Tres grups: petits (3,4 i 5 anys), mitjans (6,7,8 anys) i grans (9, 10 i 11 anys), i tres “ambients” (com ells anomenen) diferents. Una concepció dels temps i els horaris totalment oberta, on es potencia l’autonomia i la descoberta dels alumnes.

Una Escola que, segons ells mateixos,  gira al voltant de tres principis :

• El concepte de comunitat: les famílies són molt presents a l’Escola, en són un pilar fonamental. Això es respira quan passeges pel centre, a cada racó, a cada fotografia.
• El benestar entès en totes les seves dimensions: tots els racons i espais del centre estan dissenyats amb una especial cura per l’infant, afavorint que se senti a gust i acollit. Espais càlids i agradables, alhora que amb molt de gust estètic.
• Diàleg amb l’entorn.

Del seu fulletó informatiu:

“Cada infant pertany a un grup de la mateixa edat que és acompanyat per un adult de referència, un mestre que centra la seva mirada en ells i amb les seves famílies en el seu pas per la comunitat. En cada grup de referència es desenvolupen projectes i accions que procuren atendre allò que és específic de l’edat, com els moments d’acollida i les seves peculiaritats.

(…) Les famílies tenen també participacions diverses, no només en el grup de referència del seu fill o filla, sinó també en compromisos dins de la comunitat.”

Diversos cops l’any l’Escola obre les seves portes a mestres i famílies.

Voleu llegir-ne un article a La Vanguardia? Cliqueu aquí.

De Biblioteca

Amb el diari ARA, d’avui dijous, aquestes dues enganxines, i un article que paga la pena llegir.

Avui el diaris en van farcits: el Suprem insta que el castellà es coverteixi en llengua vehicular i d’aprenentatge , equiparant-lo amb el català. (Cop a la immersió)

Us recomano la lectura d’aquest article d’opinió de l’Avui: fa pensar.

Imatge de http://javierastasio.blogspot.es/

Avui al Magazine de La Vanguardia es publica una entrevista amb François Dubet, sociòleg francès especialista en temes d’educació (La escuela de las oportunidades, El declive de la institución)

S’analitzen les claus que afavoreixen que els sistemes educatius d’uns països funcionin millor que els d’uns altres.

Quines són aquestes claus? Recursos? Ratio? Tecnologies? Professorat? Integració?

Haureu de llegir l’entrevista (dues pàgines). Cliqueu aquí.

De vegades, els que diuen uns no és el mateix que el que entenen els altres.

De e-faro

Imatge de Sapere Aude

… però no ens podem quedat asseguts lamentant-nos: així no arreglem res.
Fa dies que, obirim el diari que obrim, a tot arreu podem llegir articles i més articles que ens posen al dia sobre els mals resultats de les proves de quart i sisè de primaria. Tothom es queixa, remuga, ens critica.., però n’hi ha pocs que en facin ua crítica constructiva.
Dijous a El País sortia un article diferent, La clave del éxito: el colegio, on, des d’una mirada reflexiva, apuntava diferents possibles solucions al problema.

I avui, a El Periódico, L’escola, a recuperació, on s’analitzen les possibles causes que hi ha darrere del problema, i en pensa solucions.

Sabeu què m’ha agradat?

«Si a un mestre català l’enviem a Finlàndia (paradigma de l’èxit) obtindrem resultats finlandesos, i un finlandès aconseguiria aquí resultats catalans».

L’Escola necessita un cop de mà, i li hauríem de donar entre tots.

Per pensar-hi

Imatge de Connectedclass (Flickr)

Encara que sempre penso que el dia de… no té cap sentit, potser sí que avui ens hauríem d’aturar a pensar una mica què vol dir ser mestre/a: una professió que, amb el pas dels anys, ha canviat totalment d’orientació.

Avui dia els mestres i les mestres hem de fer moltes coses, apart d’ensenyar: hem d’arribar allà on les famílies, pel moment en què vivim, no poden fer-ho. Hem de fer de coixí dels nens i nenes que atenem, que tenim a les nostres mans.

Fa uns mesos em va caure a les mans un conte que potser coneixeu: El perfume de la maestra. No sé exactament d’on ha sortit, jo el vaig treure de www.gaudim.com

En llegir-lo em vaig adonar de seguida que aquesta és la filosofia que m’agrada a mi: ser mestra és ajudar a fer personetes.

N’he fet una adaptació.

Fa un parell de dies vaig veure una entrada que va fer en Miguel Calvillo al seu bloc: “De la biblioteca escolar a la escuela bibliotecaria”, que us recomano molt que llegiu.

Parlava dels canvis que està sofrint la societat i, amb ella, l’escola: els canvis en la forma d’aprendre dels alumnes comporten canvis en organització.

La biblioteca escolar no pot ser només un reducte, un lloc on , sinó que, com diu ell mateix , ens hem de posar tots en “mode bibliotecari” a l’hora de treballar a la classe, afavorint la recerca, l’aprenentatge per descobertes i treballant per projectes (encara que fem servir llibres de text, es poden treballar de moltes maneres).

En el seu bloc ens presenta el que serà (tant de bo!) la biblioteca i l’escola del futur.

DOMÈNECH FRANCESCH, Joan (2009): Elogi de l’educació lenta. Ed. Graó. Micro-Macro referències 9.

“Més, abans i més ràpid no són sinònims de millor”

Quants cops haurem pensat en el significat d’aquesta frase quan nosaltres, educadors/es, pares/mares, mestres… tenim sempre la frase a punt: va, vinga, és tard, tenim mota feina, no tenim temps, …

Vivim en un món i una societat en la qual el temps ens domina i presideix tots els actes que fem al llarg del dia. I aquesta angoixa per arribar a l’hora, per tenir temps per a fer-ho tot, la transmetem als nens i nenes que estan creixent ja amb aquesta necessitat de tenir totes les hores del dia planificades i ocupades. De vegades diem “aquests nens d’avui no saben estar sense fer res, no saben avorrir-se”, però, el hem donat l’oportunitat de fer-ho, de saber què és estar una estona sense  una activitat planificada des de fora, per un adult/a?

Després de llegir el llibre Elogi de l’educació lenta, de Joan Domènech Francesch, la visió de la vida i de l’educació et canvia, i la frase “és que no tinc temps” passa a ser relativa: de temps en tenim tot el del món, només cal prioritzar per a què volem utilitzar-lo.

Aquest llibre proposa una desacceleració del procés educatiu, que s’ha d’adaptar als diferents ritmes dels alumnes; i això comporta també un canvi en la forma d’entendre la vida en societat i en família.

Al final del libre l’autor ens fa cinquanta propostes (vint-i cinc per a l’escola i vint-i-cinc per a l’entorn familiar) per ajudar a la desacceleració del temps: totes elles molt interessants, encara que algunes potser una mica difícils de portar a terme.

És un llibre del qual se’n podria parlar molta estona, però jo em quedo amb els  Quinze principis per a l’educació lenta i el Decàleg, i us recomano que el llegiu, encara que tingueu poc temps: us farà replantejar moltes coses.

QUINZE PRINCIPIS PER A L’EDUCACIÓ LENTA

1. L’educació és una activitat lenta.
2. Les activitats educatives han de definir el temps necessari per ser realitzades, no a l’inrevés.
3. En educació, menys és més.
4. L’educació és un procés qualitatiu.
5. El temps educatiu és global, i està interrelacionat.
6. La construcció d’un procés qualitatiu ha de ser sostenible.
7. Cada infant- i cada persona- necessita un temps sostenible per aprendre.
8. Cada aprenentatge ha de realitzar-se en el moment oportú.
9. Per aconseguir aprofitar més bé el temps, cal prioritzar les finalitats de l’educació i definir-les.
10. L’educació necessita temps sense temps.
11. Cal retornar temps a la infància.
12. Hem de repensar el temps entre persones adultes i infants.
13. El temps dels educadors s’ha de redefinir.
14. L’escola ha d’educar el temps.
15. L’educació lenta forma part de la renovació pedagògica.

DECÀLEG PER A UNA EDUCACIÓ LENTA.

1. Decidir. En comptes de mirar constantment el rellotge i organitzar el temps, és important decidir  cap a on volem anar, per què volem educar, què pretenem i compartir-ho amb la comunitat d’alumnes amb la qual treballem (i també en l’àmbit familiar).
2. Implicar. Posar els mitjans per tal que, en un procés democràtic, la implicació del professorat, dels infants i joves i les seves famílies, siguin els aspectes clau  en la construcció d’un projecte educatiu.
3. Prioritzar. Saber analitzar  i distingir quins són els aspectes més importants i quins els més urgents. Decantar-se, sempre que es pugui, per treballar els aspectes importants de l’educació. Deixar de banda aquelles parts del currículum, de l’organització, de la vida de l’aula i de l’escola que no són ni urgents ni importants. Fer un plantejament semblant en l’àmbit familiar.
4. Saber perdre el temps amb activitats que no estiguin organitzades ni estructurades o que no siguin previsibles.
5. Donar prou temps perquè l’alumnat pugui ser creatiu en les activitats que realitza.
6. Cultivar la paciència i la perseverança, com també basar-les en la premisa que els infants i els joves trobin sentit a les activitats que fan, que els proposem o que els encarreguem.
7. Saber viure, ser positiu. Donar exemple de vida i incorporar el sentit de l’humor a l’educació. Donar exemple de respecte envers la diversitat de ritmes.
8. Gaudir del moment, de les activitats desenvolupades i que tenen sentit, i no estar condicionat constantment pel programa que cal acomplir, per les proves que cal efectuar o pels resultats que cal obtenir. A la família no comparar els fills i filles amb altres infants o joves de la seva edat.
9. Simplificar els programes escolars. Limitar els objectius que es pretenen assolir en cada curs, a fi de poder aprofundir en cada aprenentatge.
10. Basar els canvis en un coneixement profund de les potencialitats i de les debilitats de tots els sectors de la comunitat educativa, singularment, els infants i joves. Escoltar-los.