http://bloghotpoint.blogspot.com/2008/12/padres-e-hijos.html

La Montse, mestra bibliotecària de l‘Escola Sant Jordi de Lleida recomanava avui al seu bloc una entrevista publicada avui al diari Avui, amb el pedagog Albert Lacruz.

Al llarg de tota l’entrevista es deixa veure la importància que té la fermesa a l’hora d’educar els nostres fills i filles. És allò que sempre diem, que els nens i nenes necessiten uns límits, límits que no poden posar ells sols sinó que ho ha de fer l’adult, sempre amb comprensió i diàleg, però límits al cap i a la fi.

“Cal fermesa, delicadesa i temps. A mi em sembla que són tres paraules que resumeixen bé el que vol dir educar un nen, un jove. Tant en l’ambient familiar com en l’escola.”

Si el voleu llegir sencer, cliqueu aquí.

Imatge de http://setarragones.net/diari/2010/02/26/conferencia-amb-gregorio-luri/

Pares, mestres, psicòlegs, Internet… qui educa els nostres fills i filles? Per què és tan complicada la situació actual de l’educació dels nens i nenes? Ho fem bé?

Una entrevista amb Gregorio Luri ahir al diari Avui ens aclara alguns dubtes… (cliqueu aquí)

Imatge de http://javierastasio.blogspot.es/

Avui al Magazine de La Vanguardia es publica una entrevista amb François Dubet, sociòleg francès especialista en temes d’educació (La escuela de las oportunidades, El declive de la institución)

S’analitzen les claus que afavoreixen que els sistemes educatius d’uns països funcionin millor que els d’uns altres.

Quines són aquestes claus? Recursos? Ratio? Tecnologies? Professorat? Integració?

Haureu de llegir l’entrevista (dues pàgines). Cliqueu aquí.

Les relacions entre pares i fills són complicades des de sempre. Per poc o per massa, els pares i mares sempre tenim aquell dubte intern de si ho estem fent del tot bé,  si allò que fem és el correcte. Mirem enrere què feien els nostres pares: de vegades volem fer-ho com ells, altres cops a l’inrevés.

On es troba l’equilibri?

Avui a El país, un reportatge sobre la relació pares-fills molt interessant:

“Tarde o temprano nos vemos sosteniendo en nuestros brazos a un recién nacido, sin duda alguna la criatura más frágil, inocente y hermosa que habita en este mundo. Y es en ese preciso momento cuando nuestra ilusión se ve empañada por el miedo. Sobre todo porque nos damos cuenta de que, en general, no tenemos ni idea de lo que se supone que debemos hacer.”

Llegiu l’article complet clicant aquí.

El professor Toshiro Kanamori creu fermament que el pas per l’escola ha d’ajudar als seus alumnes a ser feliços, i que un no pot ser feliç si els del seu voltant no ho són.

El seu model educatiu es basa en l’empatia: saber què senten els demés i posar-se a la seva pell.

Del programa 60 minuts, aquest documental sobre el seu mètode:

Riure, plorar, aprendre…

Els lligams d’amistat es creen pensant en els sentiments dels altres.

Part 1:

Part 2:

Part 3:

Part4:

Part 5:

Imatge  UOC

Roser Salavert, mestra i psicolingüista catalana,  és Directora General del Tercer districte escolar de NovaYork.

El seu model educatiu defensa que l’excel·lència per a tots pot ser una realitat. Per això es basa en l’autoavaluació i l’autonomia de centres i d’aula:

“L’autonomia de l’aula no vol dir que tanques la porta i estàs sol. Ets part d’un equip professional, part d’un centre que t’ajuda a desenvolupar-te. El lideratge del mestre i el lideratge del director van lligats a uns resultats específics. Tot sol no pot. Però, si treballa en un conjunt, amb altres, es més innovador, arriba a coses que sol no pot. A Nova York, les aules s’han tornat aules obertes. Els companys vénen i t’observen. No és inspecció, és observació. Et fan reflexionar. No volem que el professor es trobi sol. És massa bo. Volem que comparteixi coneixements amb altres. No volem provocar judici sinó reflexió i crear una comunicació de professors.”

En podeu llegir l’entrevista completa feta per la UOC clicant aquí

ítol

Imatge de Tierra de hojas

Al diari Avui d’avui dissabte surt publicat un article d’opinió de Josep Maria Solé i Sabaté, Educar és frustrar? que us recomano que llegiu, perquè fa pensar molt.

Ens preguntem molts cops què els passa als nens i nenes d’avui, molts d’ells amb problemes, i de qui en pot ser culpa. Si pensem en la nostra infantesa, moltes coses han canviat, algunes han evolucionat per a bé, i d’altres, senzillament, són diferents.

Molts pares i mares ens sentim “culpables” pel poc temps que dediquem als fills, i a canvi, intentem compensar-ho per altres vies. Però és això adequat? Quines conseqüències tindrà en els nostres fills i filles en un futur? Com serà la “seva” societat? Uns nens que no saben acceptar un “no”, senzillament, perquè ningú no els en diu cap de forma contundent. Perquè un “no” ara és un “D’acord” d’aquí a una estona, si ells insisteixen; perquè no els permetem que s’enfrontin a cap situació que els pugui causar “un trauma”; perquè molts cops els creem una realitat artificial, que no existeix. Però aquesta bombolla irreal no existirà quan es facin grans, i no sabran com enfrontar-se als problemes.

La meva àvia, quan jo era petita, sempre em deia “Qui t’estima et farà plorar”. Llavors no ho entenia. Ara sí.

Pensem-hi…

Imatge d'Elisabeth Catlett

Conciliar horaris laborals i familiars és ben difícil, més encara quan hi ha canalla petita.

Què en fem dels nens totes les hores que els pares i mares treballem? Les llars d’infants estan plenes de nens i nenes que hi passen moltes, moltes hores. És això positiu per al seu desenvolupament?

Tallers d’acollida matinal, activitats extraescolars…

En Javier Urra, Doctor en Psicologia, ha respost a algunes d’aquestes preguntes, al Diari de Girona.

Una entrevista molt interessant. Cliqueu aquí si la voleu llegir.

A El blog de Miguel Calvillo he gaudit d’aquest vídeo, que parla per si sol.

• Perquè la societat canvia continuament.
• Perquè els nostres alumnes són un reflex d’aquesta societat.
• Perquè ens ho mana la Llei.
• Perquè vivim a la societat de la informació.
• Perquè…

Viatjant per la xarxa he trobat aquesta presentació tan interessant: