http://dotsub.com/view/de8ee2e6-2fd8-4cf6-b9f8-03e4295a71cf

“Els centres educatius catalans viuen en plena revolució. Pissarres digitals, llibres electrònics i projectes com l’Educat 1X1, que vol assegurar un portàtil per alumne, canvien el paisatge de les aules i obliguen els docents a replantejar-se la seva feina i els centres a assumir grans inversions. Els Estats Units, un pas endavant, van començar un procés semblant als vuitanta. Avui, veus expertes com la del professor de Stanford Larry Cuban es pregunten si aquestes polítiques i inversions han aconseguit millorar el rendiment dels alumnes i ampliar les seves possibilitats al mercat o canviar les pràctiques docents.”

“Els ordinadors han entrat a l’aula però no sembla que hagin canviat res d’important, segons vostè. Quin paper tenen els professors en el fet que es produeixin o no aquests canvis?

Són els guardians de la porta. Són els que decideixen en quina mesura els estudiants utilitzaran aquest ordinador, encara que cada estudiant tingui un ordinador portàtil a classe. Per això, el que jo miro d’esbrinar és per què els professors no utilitzen més els ordinadors per a les seves classes, per què no han canviat les seves pràctiques docents.”

“Els estudis demostren que, al meu país, els docents utilitzen els seus ordinadors a casa molt més del que els utilitzen a l’aula. No es resisteixen a utilitzar-los. La pregunta és: per què no els utilitzen més per a les classes? I la meva explicació, que no deixa de ser una opinió personal, és que una de les raons és perquè moltes de les coses que han de fer els professors, no les pot ensenyar o fer el programari. Si tu ensenyes els nens petits a esperar el seu torn i a no empènyer-se, no hi ha cap programari que pugui ensenyar això. Un professor sí que pot ensenyar-ho. Si ensenyes el concepte de justícia als alumnes, no hi ha cap programari que pugui fer-ho.”

Realment, professors i alumnes ens trobem en una cruïlla, un moment de canvis decisiu. Un moment en el qual hem de tocar de peus a terra i adonar-nos que algunes de les coses que fem les poden fer els ordinadors, i molt més ràpid.

Però es en aquest punt on els mestres  juguem un paper fonamental.: plantegem-nos com han d’aprendre els nostres alumnes, quin ús n’han de fer de les tecnologies, qui els ensenya a destriar entre l’allau d’informació a què estan sotmesos, de quina manera podem afavorir un aprenentage competencial.

El que sí que hauríem de tenir molt clar és que la relació professor-alumne no podrà ser mai substituïda per cap màquina. Esperem-ho.

Imatge de http://enricserrabloc.blogspot.com/

Què entenem per competència lectora? Què és el que fa que els nostres alumnes siguin “competents” llegint? I llegint què? Llibres? Articles? Pàgines web? Quines habilitats hauríem de procurar que els nostres alumnes desenvolupessin per tal de ser “lectors competents” ?

Molt difícil de respondre totes aquestes preguntes. Si llegim, però, el Marc Conceptual per a l’Avaluació PISA 2009, elaborat pel Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, ens podem fer una idea de l’abast de la qüestió.

Per PISA 2009, competència lectora es defineix com:

La competència lectora consisteix a comprendre i emprar els textos escrits i a reflexionar-hi i  implicar-s’hi per assolir els objectius propis, desenvolupar el coneixement i el potencial de
cadascú i participar en la societat.

Avui, a El País, una entrevista amb ANDREAS SCHLEICHER, responsable de les proves PISA, on s’analitzen les possibles causes dels darrers resultats (2006), ara que estan a punt de publicar-se els resultats de les proves de 2009.

Cambiar un sistema que ha estado muy centrado en la reproducción de los contenidos de unas materias para ir a otro que enseñe a los alumnos a pensar, a aplicar de forma creativa lo que saben, en el que se deje de decir a los profesores qué tienen que hacer, qué tienen que enseñar, para articular en su lugar lo que los alumnos deben ser capaces de hacer y que los docentes decidan qué y cómo enseñar para llegar a conseguirlo. Eso es muy difícil.

El que està ben clar es que, deixant de banda els múltiples suports on puguin llegir els nostres alumnes, i que un text digital no es pot llegir de la mateixa manera que un text analògic, els hem de proporcionar estratègies perquè, de mica en mica, siguin capaços de destriar d’entre l’allau d’informació que els arriba, allò que és vàlid d’allò que no ho és; en definitiva, que desenvolupin el sentit crític.

En el pasado, si te hacían una pregunta, ibas a la enciclopedia, encontrabas una sola respuesta y podías creer que era verdad. Pero en el medio digital, buscas en Google y te aparecen 20.000 respuestas distintas. Tú tienes que decidir cuál es relevante, cuál apropiada, cuál verdadera. Tienes que manejar la ambigüedad, evaluar. Y eso es lo que queríamos medir, las estrategias de los chavales cuando manejan un hipertexto con varios niveles de los que solo ves una pequeña parte.

Una frase que m’agrada particularment, del llibre “rere les línies”, de Daniel Daniel Cassany, i que ens en dóna una imatge ben clara:

“L’oceà de dades que inclou la xarxa és inabastable i inútil si no podem distingir les perles de les escombraries” CASSANY, D.(2006): Rere les linies. Biblioteca Universal Empúries.

A la xarxa tenim diverses webs que s’encarreguen de difondre activitats encaminades a fomentar aquest tipus de lectura:

La dinamització de la biblioteca escolar (Gloria Durban), amb una gran quantitat de recursos.

Literacitat crítica (UPF) “Es tracta d’un grup de recerca que té com a objecte explorar distints aspectes vinculats al procés d’ensenyament-aprenentatge de la literacitat, és a dir, de la lectura i l’escriptura, amb una perspectiva crítica, centrada en el processament de la ideologia dels texts”

Llegir.net Estratègies per ensenyar a llegir críticament a Internet

Comunicación audiovisual, fa una anàlisi exhaustiva de les portades de diaris, articles, titulars… molt interessant

Ahir es va celebrar a Barcelona la Trobada Estatal de primària i secundària al voltant de la socientat del coneixement, organitzada per Rosa Sensat, “Como aprendrer? Aprender en la sociedad del conocimiento”.

Diversos ponents van donar la seva visió de la situació actual i de cap on estem anant en el món educatiu.

Irene Balaguer, presidenta de Rosa Sensat, va obrir la Jornada plantejant una pila d’interrogants que ens hauríem de formular ara mateix tots els educadors: amb tota la informació que circula avui dia, amb més ordinadors i tecnologies que mai, els alumnes poden aprendre sols? Com han d’adquirir els criteris que necessiten per fer l’anàlisi d’allò que és vàlid o no ho és? Com filtren la informació? Ara que tenim ordinadors a les aules, què hi hauríem de posar dins? Hem de convertit el paper en digital?

Ferran Ruíz Tarragó, membre del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu va fer un recorregut per l’educació des dels seus inicis, i vam poder comprovar com, malgrat la situació de confort a les aules ha millorat amb els temps, la seva organització interna segueix essent , bàsicament, la mateixa. Tenim un problema greu d’organització d’espais, de grups i de temps , que s’ha de resoldre si volem de veritat avançar. Qui és el responsable que cada alumne sigui capaç d’adquirir totes aquelles competències que li permetran viure a la societat, com ara escoltar, parlar, raonar, participar…? Evidentment, això no ho pot fer cada mestre sol en el seu “forat horari”. Hauríem de buscar la manera de permetre que els alumnes poguessin aprendre investigant, expressant la seva creativitat. I per això és necessari un canvi organitzatiu de l’Escola i de l’aula.

Segons va explicar Ferran Ruíz, tenim unes quantes “pedres a la sabata” que hauríem d’evitar, com ara

• Pensar que tenint els alumnes més hores lectives hi guanyarem
• Pensar que augmentar la formació del professorat farà millorar: tota formació que no es faci dins d’un projecte de treball, és una formació aïllada que no dóna fruits.
• Promoure la “cultura de l’esforç”: una persona s’esfoça quan veu que aquell esforç té sentit. Troben els nostres alumnes sentit a allò que aprenen, a l’escola?
• Importar sistemes escolars d’altres països, ja que cada forma de fer funciona en el seu lloc d’origen

Després, una taula rodona amb diferents assistents que ens van presentar les seves realitats.

Imatge de la Taula Rodona

Ismail Ali, del Ministeri d’Educació, va fer un repàs dels recursos amb què compten per posar a l’abast dels tecnologies a l’escola: l’ ITE (Institut de Tecnologies Educatives) i el Proyecto Agrega, un banc de recursos per treballar en xarxa.

Javier Lerendegui, d’Aragó, va explicar l’organització i l’ús que se’n fa de les tecnologies a la seva comunitat, i algunes experiències.

Josep M.Esteve, del Centre Educatiu Jacint Verdaguer (institut-escola), va exposar la seva experiència com a centre que tenen les noves tecnologies implantades des de fa molts anys, i que han creat tota una estructura organitzativa diferent. Segons ell mateix, “els aparells que ens arriben a les escoles no són simples instruments, són imprescindibles”, “El que fa falta a les nostres escoles són professors valents que vulguin donar responsabilitat als alumnes perquè puguin aprendre sols, que permetin fer aquest  canvi” que necessita la nostra escola.

A la tarda vam escoltar la Dolors Reig, professora UCA, UPF i UOC,  experta en comunitats socials i innovació educativa, i editoria de l’espai El Caparazón. Amb ella vam poder fer un “viatge” virtual a través de les xarxes i els usos socials d’Internet i les seves aplicacións al món educatiu. Una pila d’idees. Per mi, la més bàsica , “els nadius digitals per si sols no canviaran el món. Se’ls ha d’acompanyar, perquè per ells sols no traslladaran els usos de les reds socials a d’altres camps”. El paper del mestre hauria de ser el de donar als alumnes uns criteris de fiabilitat per navegar, ajudar-los a distingir el que és publicitat d’allò que no ho és, a fer un treball col·laboratiu, i a adquirir uns criteris de cerca d’informació.

I una reflexió que va fer i que em va semblar interessant per reflexionar: abans, les persones  creixien amb moltes preguntes i poques respostes, i ara passa al’inrevés, els nens tenen moltes respostes i, de vegades, les preguntes que es fan no són del tot adequades. Una de les nostres tasques com a mestres hauria de ser fomentar que els nostres alumnes aprenguin a fer-se preguntes, bones preguntes.

Per acabar la jornada, Carles Sigalés, director d’Estudis d’Arts i Humanitat de la UOC ens va analitzar la situació actual des de la seva perspectiva, un punt de vista que toca molt de peus a terra. Ens va parlar dels avantatges de les tenologies a l’educació, però també dels seus inconvenients, com ara la dificultat per delimitar els continguts amb què es pot treballar. Va esmentar el fet que, ara per ara, el principal problema de què es parla és la connectivitat a les escoles, quan hi ha uns altres problemes de fons que són realment importants (la qualitat dels llibres digitals, per exemple). Ens va mostrar dues possibilitats de futur de l’Escola actual, dos escenaris diferents:

“Dos escenarios opuestos posibles:

En el primero, la escuela aprovecha la oportunidad de las TIC, moderniza a fondo sus estructuras, introduce sistemas de enseñanza innovadores y abiertos que conectan con las nuevas formas de aprender que ya han adoptado sus alumnos, y con fuerzas renovadas ejerce el papel central que debería en la sociedad del siglo XXI.

En el segundo, la escuela no es capaz de adaptarse, víctima de su conservadurismo y de su rigidez, iniciando un imparable proceso de declive”.

Per pensar, tot plegat. I reflexionar sobre quin és el nostre paper com a mestres i educadors en tot aquest procés de canvi.

http://ivansainzpardo.blogia.com/temas/los-lunes-de-forges.php

“Un ase connectat a Internet continua essent un ase” és el que ens diu José Antonio Marina a La màgia de llegir. I si ens aturem a pensar, té tota la raó.

Perquè per molt que portis un cotxe de darrera generació, ultramodern i aerodinàmic, si ningú no t’ensenya a conduir, poca feina faràs. El mateix ens passa amb les TAC a l’Escola. Qui ensenya els alumnes a cercar dins del núvol? Qui els dóna uns criteris per discernir el que és real d’allò que no ho és? Qui els fa veure que no tot consisteix a “copiar i enganxar”, sinó que la informació s’ha de filtrar, seleccionar, interpretar críticament, sistematitzar, sintetitzar, ordenar… fins a convertir aquesta informació en coneixement?

Tenim una peça molt grossa al teler, i caldria que comencéssim a pensar com podem organitzar tot això, de qui és “competència” aquest treball (de ben segur que no només del mestre de noves tecnologies), un treball que s’hauria de fer a tots els cursos i des de totes les àrees. I de seguida!

Perquè ben aviat ens trobarem els llibres digitals a les nostres aules; perquè un llibre digital no hauria de ser mai un llibre en pdf col·locat a la pantalla de l’ordinador, i el que arribarem a veure amb els anys, anirà molt més enllà. Hi estem tots preparats???

Un article d’opinió  molt interessat d’El Punt en fa una reflexió. Cliqueu aquí si el voleu llegir.

Pares i mares:

els Serveis Educatius del Tarragonès han creat aquesta pàgina per a ajudar-vos en la difícil tasca de guiar els vostres fills i filles en el camí de les tecnologies.

Bé sabem que cada dia dediquen moltes estones a navegar per Internet: a El Vallenc d’aquesta setmana es publica un estudi on ens diu que el Camp de Tarragona és un dels àmbits amb les llars més ben equipades de Catalunya, pel que fa a les TIC; el primer de Catalunya en presència d’ordinadors a les llars. Només a l’Alt Camp, el 58′4% de llars tenen Internet.

Avui, a l’Avui+ es publicava aquest article:

Creix l’ús d’Internet per incitar l’odi a la diversitat

A Internet circula molta informació bona, però també moltes escombraries. Qui ensenya als nostres fills a destriar? L’Escola té un paper clau en aquest sentit. Però a casa també hi haureu de fer alguna cosa. Ja hem publicat moltes entrades donant-vos consells, adreçant-vos a webs que us poden orientar, recomanant-vos llibres…

Us recomano que entreu a :

Navegar amb seguretat

Què hi podeu trobar? Bons consells, per a vosaltres i per als vostres fills, llocs d’interès, recomanacions, vídeos…

Un petit tast:

Els hem d’escoltar. Els nostres alumnes dediquen una gran part del seu temps diari de lleure a l’intercanvi d’informació a través dels blocs i les xarxes socials; creen històries fanfik online (possiblement, nosaltres adultes/es seríem incapaços); tenen fotologs que mantenen vius a diari…

I què els oferim a l’escola?

Mireu aquest vídeo: en només 4 minuts i 8 segons ens ho deixen ben clar. Per pensar-hi durant l’estiu…

A El blog de Miguel Calvillo he gaudit d’aquest vídeo, que parla per si sol.