Imatge de www.centrediagonal.com

A la Vanguardia d’ahir diumenge, el psicòleg Jaume Funes va publicar un article molt interessant sobre aquesta etapa, l’adolescència.

“Entre los 12/ 13 y los 18 años ya no estamos en una etapa de tutela sino en un tiempo de construcción modulada de la autonomía. Han de poder decidir (teniendo en cuenta su realidad personal, su contexto de vida y la cuestión sobre la que han de decidir), han de poder equivocarse, han de poder aprender de sus equivocaciones.”

Si voleu llegir l’article, cliqueu aquí.

Imatge de Crónicas de El Salvador

La setmana passada vaig assistir a una conferència del senyor Daniel Cassany a la III Jornada de Literatura i Tecnologia al servei de l’aprenentatge de la llengua.

Ens va presentar una sèrie de pràctiques relacionades amb la lectura i l’escriptura que realitzen habitualment els adolescents en el seu temps lliure. Totes elles tenien, com a base, les relacions socials dels nois i noies, la conversa, l’intercanvi d’informacions.

Llegint el llibre Investigar y aprender. Cómo organizar un proyecto, de la professora Xus Martín, me n’adono de com n’és d’important la relació entre els nens i nenes a l’hora d’aprendre, l’intercanvi d’informacions, el debat, el contrast d’opinions, l’intentar convèncer als altres d’allò que creiem que és cert.

I en canvi, molts cops demanem als nostres alumnes que facin silenci a les classes; tenim ben après el model que uns alumnes “silenciosos” són uns “bons alumnes”. Potser abans sí, però això, al segle XXI, ja no és cert. No amb l’aprenentatge competencial.

Us recomano que llegiu el següent article de Daniel Cassany i reflexioneu: L’elogi del soroll

Imatge de Sapere Aude

… però no ens podem quedat asseguts lamentant-nos: així no arreglem res.
Fa dies que, obirim el diari que obrim, a tot arreu podem llegir articles i més articles que ens posen al dia sobre els mals resultats de les proves de quart i sisè de primaria. Tothom es queixa, remuga, ens critica.., però n’hi ha pocs que en facin ua crítica constructiva.
Dijous a El País sortia un article diferent, La clave del éxito: el colegio, on, des d’una mirada reflexiva, apuntava diferents possibles solucions al problema.

I avui, a El Periódico, L’escola, a recuperació, on s’analitzen les possibles causes que hi ha darrere del problema, i en pensa solucions.

Sabeu què m’ha agradat?

«Si a un mestre català l’enviem a Finlàndia (paradigma de l’èxit) obtindrem resultats finlandesos, i un finlandès aconseguiria aquí resultats catalans».

L’Escola necessita un cop de mà, i li hauríem de donar entre tots.

Per pensar-hi

A El País d’ahir dissabte podem llegir el següent reportatge de la 69 Fira del llibre de Madrid.

Ens parla de la literatura infantil nòrdica, de la llarga tradició que té; de la importància que se li dóna; de la seva relació amb la taxa zero de  fracàs escolar…

Aquest article el podríem relacionar amb el que sortia ahir a El periódico i treure’n les conclusions que volguem

Per pensar-hi.

“Los ilustradores y creadores de cuentos son por aquellos lares respetados por su capacidad de transmitir a los niños la pasión por la ficción y la práctica del estímulo de la imaginación. Finlandia, sin ir más lejos, es unos de los países con mejores niveles de educación. De las 3.579 escuelas de educación básica con las que cuenta este país de 5,3 millones de habitantes, tan solo 27 son privadas. Y eso se debe, según los expertos, a las armas de ficción con las que los más pequeños se ven dotados desde sus primeros pasos educativos.

La investigadora y “especialista en interculturalidad” Tarja Ehnqvist, finlandesa, subraya que, en su país, “el 99,7% de los 586.381 alumnos terminan la enseñanza básica”. “El fracaso escolar es casi inexistente”, sentencia. ¿Y las razones del éxito? “La unidad y la equidad del sistema escolar; los recursos socio-culturales, con 2.000 bibliotecas públicas, que ofrecen 7.226 volúmenes por cada 1.000 habitantes. Y la selección y formación del profesorado”.

A esas claves cabe añadir también el amor por la lectura que se transmite en familia.”

Podeu llegir l’article complet clicant aquí.

Després d’analitzar els resultats de les proves de competències bàsiques aplicades el mes de maig als alumnes de sisè, sembla que els resultats no han estat millor que els de l’any passat: continuem suspenent en l’apartat de lectura i escriptura: un de cada tres alumnes no assoleix els mínims desitjats. Per replantejar-s’ho.

Article: Un de cada tres nens de 12 anys no domina la lectura ni l’escriptura.

ítol

Imatge de Tierra de hojas

Al diari Avui d’avui dissabte surt publicat un article d’opinió de Josep Maria Solé i Sabaté, Educar és frustrar? que us recomano que llegiu, perquè fa pensar molt.

Ens preguntem molts cops què els passa als nens i nenes d’avui, molts d’ells amb problemes, i de qui en pot ser culpa. Si pensem en la nostra infantesa, moltes coses han canviat, algunes han evolucionat per a bé, i d’altres, senzillament, són diferents.

Molts pares i mares ens sentim “culpables” pel poc temps que dediquem als fills, i a canvi, intentem compensar-ho per altres vies. Però és això adequat? Quines conseqüències tindrà en els nostres fills i filles en un futur? Com serà la “seva” societat? Uns nens que no saben acceptar un “no”, senzillament, perquè ningú no els en diu cap de forma contundent. Perquè un “no” ara és un “D’acord” d’aquí a una estona, si ells insisteixen; perquè no els permetem que s’enfrontin a cap situació que els pugui causar “un trauma”; perquè molts cops els creem una realitat artificial, que no existeix. Però aquesta bombolla irreal no existirà quan es facin grans, i no sabran com enfrontar-se als problemes.

La meva àvia, quan jo era petita, sempre em deia “Qui t’estima et farà plorar”. Llavors no ho entenia. Ara sí.

Pensem-hi…

Imatge de http://unescoscience.blogspot.com

Sabieu que Adolf Hitler llegia, i molt? Llibres de Western i novel·la policíaca, però també literatura, com ara Shakespeare, Jünger, Ibsen, kant, Cervantes,Maquiavelo…

S’ha fet un estudi sobre la seva biblioteca personal, analitzant els volums, subratllats en molts casos, amb anotacions al marge.

Quines idees maquiavèl·liques podia extreure de la lectura per tal de conformar la seva ment criminal?

Timothy W. Ryback,a la seva obra Los libros del gran dictador (Destino), i Juan Baraibar López a Libros para el Führer, en fan una análisi exhaustiva.

Aprendre a llegir és un Dret Humà que ens permet conformar la nostra personalitat, la nostra mentalitat, i que ens fa menys vulnerables als abusos dels altres. No ho oblidem.

A La Vanguardia d’avui, l’article La avidez lectora de Adolf Hitler, d’on he tret aquesta informació, que m’ha semblat adequada publicar ja que, aquesta setmana es compliran el 65 anys del tancament del camp d’extermini Mathausen.

Em quedo amb una frase de l’article:

“Leer mucho o poco, como practicar el vegetarianismo o evitar el tabaco, no hace más tolerante ni mejor persona a nadie” (Baráibar)

Per pensar, no?

“Si existiera una máquina del tiempo para ir a las Termópilas, para ir a arponear ballenas o a defenderlas, para ir a China, ¿querrías usarla? Pues ahí la tienes. Esa máquina es el libro”

Així comença l’entrevista a Mario Vargas Llosa i Arturo Pérez Reverte,publicada avui a El país.

Aquests dos escriptors acaben de publicar les seves primeres obres dedicades als infants, Fonchito y la luna (Mario Vargas Llosa ) y El pequeño hoplita (Arturo Pérez Reverte).

Aquests títols pertanyen a a una nova col·lecció d’ Alfaguara,  que dirigeix el mateix Arturo Pérez Reverte.

Els dos escriptors expliquen, en aquesta entrevista, com n’és de difícil escriure per als nens, que són uns grans crítics literaris amb allò que no els agrada. Els nens, com diuen ells mateixos, tenen una lògica i una lucidesa que molts cops no tenim en compte.

Són contes “sense sucre”: ells diuen “políticament incorrectes”. Jo diria més: reals. Perquè el món on viuen els nens i nenes d’avui no és un món de fades i de desitjos satisfets, sinó un món on, a diari, tenim la violència, les desigualtats i les injustícies a la porta de casa, i molts cops ja ni ho veiem.

Em quedo amb unes quantes frases de l’entrevista:

“Lo importante es que la literatura infantil ayude a salvar la lectura para que no desaparezca. Porque ésa es una posibilidad que no hay que descartar. Hay una lectura utilitaria, para formarse, que no va a desaparecer, pero a la literaria podría pasarle. Se trata de enganchar a las nuevas generaciones.” (M.V.LL)

“Pero con temas graves, serios: el amor, la imposibilidad del amor, los sueños, la libertad, la lucha, la valentía, la lealtad. Son valores necesarios. Que no todo sea blandito: el globito de colores y el monstruito simpático. Lo importante es que la vida real se le acerque a los niños de una manera tamizada y calculada.”(A.P.R)

“El niño es el ser más imaginativo que existe, y el libro le permite proyectar la imaginación, interactuar con el texto.” (A.P.R.)

Us recomano que llegiu l’entrevista sencera, és molt interessant.

Imatge d'Elisabeth Catlett

Conciliar horaris laborals i familiars és ben difícil, més encara quan hi ha canalla petita.

Què en fem dels nens totes les hores que els pares i mares treballem? Les llars d’infants estan plenes de nens i nenes que hi passen moltes, moltes hores. És això positiu per al seu desenvolupament?

Tallers d’acollida matinal, activitats extraescolars…

En Javier Urra, Doctor en Psicologia, ha respost a algunes d’aquestes preguntes, al Diari de Girona.

Una entrevista molt interessant. Cliqueu aquí si la voleu llegir.

Imatge de Flickr

Per què cada cop hi ha més alumnes que tenen dificultats en mantenir l’atenció, en acabar les tasques…? Estan prou motivats els nostres alumnes? Tenen més tecnologia al seu abast de la que hi hagi hagut mai a les escoles, però així i tot, sembla ser que els resultats no són els esperats, i els nostres alumnes continuen “avorrint-se” a les aules.

De qui o de què n’és culpa? Si  és que hi ha algun culpable.  De les famílies? Dels mestres? Del sistema educatiu, continuament canviant? De la societat, més canviat encara?

A La Vanguàrdia de dissabte sortia publicat aquest article, Escolares sin motivación, del qual en reprodueixo alguns fragments:

“La desmotivación de los alumnos, su falta de interés por aprender, es objeto continuo de debate y reproches entre la comunidad educativa. Para algunos progenitores, la falta de motivación de los estudiantes es culpa de la escuela, que no se ha adaptado a los cambios sociales, y de los profesores, que se han quedado obsoletos, están deprimidos o estresados y no tienen autoridad. Para algunos profesores, los responsables son los padres porque no inculcan cultura del esfuerzo a sus vástagos y estos rechazan cualquier actividad que no les divierta o que exija esfuerzo.”

“La escuela tiene que reinventarse, pensar para qué sirve, y una de las respuestas ha de ser para que al alumno le guste aprender; porque se ha pasado de una escuela en la que el profesor era un sabio y lo que decía iba a misa, a una escuela al servicio de la sociedad, donde todo el mundo es experto en educación, y por eso muchos niños piensan que no vale la pena ir a la escuela”, señala. El primer reto, en su opinión, es conseguir que la escuela seduzca, interese y provoque curiosidad.”

“Hay todo un sector docente instalado en el malestar, cuando no en un estado depresivo, en un trastorno de ansiedad o en el estrés, siquiera sea por la inseguridad laboral en que se encuentran, por la sobrecarga e indefinición de tareas, por la falta de un sistema apropiado de evaluación del profesorado –cada vez más burocrático y deshumanizado–, por el desconcierto ante una legislación que no cuenta con ellos todo lo que debiera, porque se realizan demasiados experimentos pedagógicos, porque algunos padres renuncian a su labor educadora primera y principal, porque algunos escolares conocen sus derechos pero no sus deberes, porque los alumnos nacen y crecen en entornos crecientemente tecnificados muy expuestos a nuevos sabios virtuales que desplazan a los profesores en credibilidad, etcétera”.