Loading ...
En Gregorio Luri, col·laborador habitual del diari Ara, ens fa pensar avui amb l’article d’opinió, “La subtil aparença de l’elefant”. No, no tracta d’animals no. Tracta de preguntes i respostes.
És habitual que, de tant en tant, surtin a la llum les “respostes” que donen alguns alumnes als exàmens, normalment fora de lloc, i que algunes persones aprofiten per fer-ne llenya i gràcia. El sentiment que ens hauria de despertar és , ben al contrari, el de la preocupació.
Doncs en Luri avui ens fa reflexionar sobre què responen els alumnes en certes ocasions i, sobretot, per què ho fan. Molts cops els mestres no parem prou compte amb els tipus de preguntes que fem , i caiem en l’error de fer massa preguntes “literals”, o ens deixem portar. Fa poc, un alumne de cicle inicial es va negar a respondre una pregunta d’un text d’una prova de comprensió lectora perquè va considerar que era “incoherent” (dit amb les seves paraules, i de fet, tenia tota la raó: un text que preguntava a quina estança de la casa es podria posar un elefant? Massa coherent no ho és, no).
Llegiu i fixeu-vos en aquesta frase: “Sempre he pensat que el talent d’un mestre envers els seus alumnes en cap lloc es posa més clarament de manifest que en els interrogants que els obre.”
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/subtil-aparenca-lelefant_0_506349415.html
La subtil aparença de l’elefant
GREGORIO LURI | Actualitzada el 26/06/2011 00:00
Una prova d’avaluació de les competències bàsiques dels nens de 9 anys consistia en un text informatiu sobre una exposició artística, seguit d’una sèrie de preguntes, entre elles una relativa al preu de l’entrada. La majoria responia amb encert que no costava res, perquè al text es llegia amb claredat que l’entrada era lliure. Alguns despistats sostenien que costava 3 euros. Un alumne va escriure: “En aquest món res no és gratis”. Com que aquesta resposta tan assenyada no apareixia en els protocols de correcció, el corrector no va saber com avaluar-la. Valorant la importància dels errors, la Ratio Studiorum dels jesuïtes (1599) lloava la ” felix culpa “, “l’errada afortunada” que permet, a alumnes i a mestres, aprendre de les seves equivocacions i corregir les seves trajectòries. La resposta d’un alumne sempre ens informa del tipus de pregunta que s’ha fet a ell mateix.
Cada any rebo un florilegi d’errors molt feliços dels alumnes de selectivitat francesos. M’interessen per dues raons. La primera, perquè m’informen del tipus de preguntes que fan els professors francesos de filosofia. Sempre he pensat que el talent d’un mestre envers els seus alumnes en cap lloc es posa més clarament de manifest que en els interrogants que els obre. La segona raó és la clarividència d’algunes respostes acadèmicament incorrectes. “Els nostres errors ens corregeixen”, acostumava a repetir Karl Kraus. Efectivament. Fins al punt que la nostra capacitat d’aprendre és directament proporcional a la nostra predisposició a corregir els nostres desencerts. Res no hi ha pedagògicament més trist que l’error trivial (que s’acostuma a correspondre amb preguntes trivials). Passo a mostrar una selecció de preguntes (en negreta) i respostes dels dos darrers anys.
Les percepcions poden educar-se? Els profes de filosofia es creuen amb dret a tot. Caldria recordar-los que ells també són funcionaris i que els seus col·legues que treballen amb percepcions són tan educats com ells.
Es pot parlar sense dir res? Sí.
Hi ha altres mitjans diferents de la demostració per establir una veritat? Sí. El martell.
La pregunta “Qui sóc jo?” Admet una resposta exacta? Sí. Sobretot si te la dirigeix amablement un representant de les forces de l’ordre.
La cultura desnaturalitza l’home? El que és segur és que de vegades pot tacar. Estàs convidat a un vernissatge. Hi ha molta gent. Un desconegut t’empeny i ja tens una taca de vi negre a la camisa. Vas al bany a netejar-te-la: el vi negre no se’n va així com així i et trobes ficat en un embolic. La cultura no desnaturalitza l’home, però com taca!
Podem tenir raó en contra dels fets? Amb un bon advocat, esclar que sí! I si amb un no n’hi ha prou se’n contracten dos.
La llibertat es veu amenaçada per la igualtat? Tenint present que no hi ha ni igualtat ni llibertat, això simplifica les coses. En un món en què regnés la igualtat, tothom menjaria patates fregides al migdia. Però si tothom menja patates fregides, on és la meva llibertat de triar el que vull menjar? Per tant, val més prendre l’exemple invers: en un món en què regnés la llibertat tothom podria menjar el que volgués, així que tots a menjar patates fregides a la cantina. Per tant, podem concloure que la llibertat i la igualtat tenen a veure amb les patates fregides.
L’art és menys necessari que la ciència? No, en absolut. L’art és molt més necessari que la ciència: s’hauria d’haver subvencionat artistes per decorar la planta de Fukushima, en lloc d’ocupar-se de la seguretat del reactor.
El domini d’un mateix depèn del coneixement d’un mateix? Quan Sòcrates recorria l’àgora atenenca proclamant “Coneix-te a tu mateix!”, sovint li responien “La teva mare!” Però Sòcrates va ser capaç de dominar-se. No només perquè era una mica marieta i no gosava provocar ningú, sinó perquè el paio tenia un gran domini de si mateix.
Les aparences enganyen? No necessàriament, però els elefants, sí, molt.
