| Com passen a la sang les substàncies nutritives ? | ||||||||||||||||||||
|
El curs 2002-03, a partir d’una proposta de la Maria Arcà (
Arcà, 1999 ), inicio el tema de la nutrició donant una silueta d’un
cos humà als nens i nenes de sisè i els demano que hi situïn tot
allò que creuen que hi ha a dins. El resultat evidencia que tenen molta
informació. Dibuixen gran quantitat d’òrgans, però observo que poc
connectats entre ells. Per tal d’afavorir el
sorgiment i l’exploració de les seves idees inicials, plantejo la
conversa “ Nosaltres, per què mengem ? ". Els proposo de
començar a partir d’un escrit-reflexió individual, que després
compartim en petit grup i finalment posem en comú. El resultat de totes
les idees les anem estructurant a la pissarra.
Una nova conversa
encetada sota la pregunta
Com
creixem ?
porta a relacionar la sang amb la nutrició i a
decidir que ens cal buscar informació sobre de què està feta la
sang.
Els
passo el resum de la darrera conversa i comentem especialment: I del treball que anem fent i de noves converses sorgeix un dubte interessant: El nostre cos sap separar els nutrients?. Ara es tracta de buscar informació que ens pugui ajudar a respondre aquesta pregunta. A mesura que avancen les
converses, m’adono que els alumnes van incorporant, d’una manera
natural la paraula nutrient en les seves converses ( i no aliment !
). També se’m fa evident com les aportacions dels uns ajuden a
fer noves connexions a les altres, no paren de tenir noves idees. Observo que les converses col·lectives em funcionen més que les de petit grup perquè estic allà guiant i donant pistes, però alhora això em suggereix el dubte de fins a quin punt dirigeixo la conversa en excés.
A la dificultat natural d’organització interna dels grups, s’hi afegeix la complexitat de la tasca en si: els costa entendre què se’ls demana i els costa imaginar. De fet, la major part de treballs que es proposen, massa sovint s’enfoquen com si hi hagués una única manera de veure els fenòmens, per la qual cosa és lògic que els costi atrevir-se a imaginar.
Aquesta vegada sí que va sorgir
un treball molt interessant. Els alumnes treballaven per grups i tot i
que cada grup seguia el seu fil, les estones que dedicàvem a la posada
en comú van ser molt útils per enriquir el que s’anava fent. Algunes de les idees que
van sortir prèvies a la realització de la maqueta són:
|
||||||||||||||||||||
|
Un dels objectius de les classes de ciències és que els nens i nenes aprenguin a explicar els fenòmens, a donar sentit al món. Per això em sembla convenient de demanar-los que en facin algun tipus de representació: que expliquin oralment, que dibuixin, que en facin una maqueta, etc... La representació ens permet parlar, pensar, actuar, experimentar sobre ella i afavorir una evolució de l’explicació.
Per fer evolucionar aquestes representacions podem utilitzar diferents estratègies
Finalment, no em puc sostreure a la sensació que qualsevol tema tractat “des dels nens” s’infla constantment, deixa moltes cues sense lligar i ens força a abandonar molts camins interessants però que no som a temps de seguir. Però a la incertesa dels continguts hi oposo el ferm convenciment que els aprenentatges són molt més vius, més reals, més connectats, que els nens i nenes estan molt implicats en el tema i que el seu interès desborda les quatre parets de l’aula i s’escampa per l’entorn. |
||||||||||||||||||||
|
Carme
Cuberes
|
||||||||||||||||||||
|
Bibliografia: |
||||||||||||||||||||
Tornar |
||||||||||||||||||||
