Fonamentació teòrica

De MediaWiki AJTC

Hem començat la redacció d’aquest projecte amb un text de Cristina Corea sobre la subjectivitat perquè ho considerem una qüestió clau per entendre i repensar els reptes educatius del segle XXI. Les societats contemporànies dels països econòmicament desenvolupats han deixat d’articular-se al voltant de les institucions constituïdes amb l’aparició dels estats moderns, per erigir-se en societats informacionals o mediàtiques. Aquest desplaçament ha transformat els mecanismes de producció de dispositius de subjectivació. Així, mentre les operacions dels dispositius estatals produeixen construccions com la memòria, la consciència i el saber, el discurs mediàtic produeix actualitat, imatge i opinió. Entendre que la subjectivitat escolar representa un model desprestigiat o, si més no, contestat per la subjectivitat mediàtica ens permet repensar el valor i la necessitat de desenvolupar un programa d’innovació educativa sobre i amb mitjans audiovisuals.

A continuació s’enuncien algunes de les possibles evidències que recolzen aquestes afirmacions i que assenyalen aquesta tendència cap a l’anomenat gir visual (Jay, 1989) en les formes de mediació identitàries i culturals de la nostra societat:

• Mai abans en la història de la humanitat la imatge havia tingut un paper tan central en la creació d’identitat o en l’emmagatzemament i distribució del coneixement (Chaplin, 1994),
• mai la manipulació, producció i distribució d’imatges havia estat tan senzilla (Rochlin, 1997),
• ni les imatges havien estat tan autorreferencials i seductores (Baudrillard, 1988),
• mai la manipulació de la gent a través de les imatges havia estat tan important per a l’autoritat (Postman, 1985),
• ni l’estilització estètica dels productes havia estat tan intensa (Lash & Urry, 1994).
• Ara, més que mai, les economies dels països desenvolupats es fonamenten, no en la producció de béns i serveis útils (que es desplaça cap a altres indrets del planeta), sinó en la producció d’imatges i l’estilització de formes de vida (Harvey, 1989).

Pels arguments fins ara exposats, tenim la convicció que l’alfabetització visual, aural i digital dels/les nostres estudiants és un repte i una responsabilitat ineludible per educar ciutadanes i ciutadans crítics en una societat postmedia.

Aquesta alfabetització no té res a veure amb el desxiframent sinó amb el significat. I el significat es construeix més enllà de qüestions purament tècniques i sintàctiques. Les formes de circulació dels significats no es poden reduir a l’esquema comunicatiu emissor-missatge-receptor. Per tant, entenem que aquesta alfabetització és relaciona amb les qüestions següents:

• Les imatges, els sons, els textos no només els construïm, també ens els apropiem;
• no estan per ser desxifrats sinó per a dotar-los de sentit;
• circulen, més que són comunicats;
• no són tant un mitjà de comunicació com un poderós mitjà de producció de discurs i, per tant, de subjectivitats.

L’alfabetització visual, aural i digital, entesa des d’aquesta perspectiva, es defineix com la capacitat per a comprendre el poder dels mitjans audiovisuals digitals i implica tota una sèrie d’estratègies i habilitats que han de permetre els/les estudiants reconèixer, manipular i posar en ús aquest potencial.